Coreografia: Joost Vrouenraets

Música: Johnny Cash  

Creació de vestuari: Henri Davila

Creació de llums: Dominique Roman

Estrena: Òpera de Lausanne – 11 de febrer de 2022

 

«Contemplar les ombres del silenci, anticipar els ecos de l’absència física. M’alegro de la foscor, del no-saber i de la impermanència. Em concentro en el cor de la foscor i hi veig una llum…» Joost Vrouenraets

 

 

 

Coreografia: Maurice Béjart

Música: tradicional hindú 

Escenografia i vestuari: Germinal Casado

Il·luminació: Dominique Roman

Estrena: Festival d’Avinyó – 26 de juliol de 1968

 

A través de l’amor, l’adorador s’identifica amb la divinitat i reviu la llegenda del seu Déu cada vegada, aquest Déu que no és sinó un dels rostres sense nom de la realitat.

 

Shiva, la tercera entitat de la Trinitat hindú (Brahma, Vishnu, Shiva)

 

El Déu de la Destrucció (que és, a més, la destrucció de la il·lusió i de la personalitat). El Déu de la Dansa. La seva esposa, Shakti, no és res més que la seva energia vital, que emana d’ell i torna a ell, immòbil i tanmateix eternament en moviment.

Maurice Béjart, 1968

 

 

 

Coreografia: Maurice Béjart

Música: tradicional jueva

Estrena: Teatre de Beaulieu – desembre de 1987

 

Inicialment anomenat Cantique, aquest pas de deux és, en certa manera, una maqueta (i no un fragment ni un resum) del ballet Dibouk.

 

Va ser creat el desembre de 1987 a Lausana, i Dibouk es va estrenar al maig de 1988 a Jerusalem.

 

Aquesta famosa peça jueva, màgica i sagrada, s’inspira en la tradició de la Càbala.

 

«Una parella promesa l’una a l’altra des de tota l’eternitat es retroba unida màgicament, carn i ànima, a través de la Paraula divina.» Maurice Béjart

 

 

Coreografia: Maurice Béjart

Música: Igor Stravinski 

Escenografia i vestuari: Joëlle Roustan & Roger Bernard

Estrena: Palais des Sports, París – 31 d’octubre de 1970

 

L’Ocell de Foc és el Fènix, que reneix de les seves cendres. Ocella de vida i de joia, la seva esplendor i força són indestructibles i impossibles d’embrutar.

 

En les seves entrevistes amb Craft, Igor Stravinsky explica per què prefereix que s’utilitzi la Suite Orquestral per a L’Ocell de Foc en lloc de la versió completa del ballet, que menysprea bastant obertament. A partir d’aquí, escollir un ballet que segueixi fidelment la partitura original semblava antiquat. El que en queda és música pura, lligada, evidentment, a una certa visió coreogràfica, però incapaç de seguir els meandres d’un argument complicat. No es tracta de substituir el llibret per un altre, ni de transformar-lo. Més aviat, intentem alliberar l’emoció que recorre una successió de “números” de la partitura reduïda, centrant-nos en els dos grans elements que marquen la creació:

 

Stravinsky, el músic RUS

 

Stravinsky, el músic REVOLUCIONARI

 

Que la dansa sigui l’expressió abstracta d’aquests dos elements, sempre presents en la música. Hi ha un sentiment rus profund i una ruptura amb la tradició musical, expressada a través d’una violència rítmica inesperada, que explica les reaccions negatives que va provocar el ballet en el moment de la seva creació.

 

L’Ocell de Foc és el Fènix, que reneix de les seves cendres.

 

El Poeta, com el Revolucionari, és un Ocell de Foc.

 

Maurice Béjart