Elisabet Carnicé: "Cada diada castellera és una lliçó d’humanitat, una lliçó d’humanitat curulla de valors"

Ella és la imatge plena de vitalitat que, des de fa vuit anys amb el programa Quarts de Nou del Canal 33, apropa l’espectador a un món fascinant i tan nostre, com ho és el món casteller. L'Elisabet Carnicé però ha rodat molt de món com a freelance en diversos programes de Televisió de Catalunya (Tvist, Dolça Catalunya, On Anem?) i altres mitjans. Nascuda a Sabadell el 1981, es va llicenciar en Comunicació Audiovisual, un camp al que ha dedicat la major part de la seva vida laboral, compartint emocions i experiències, col·laborant en iniciatives solidàries, tot explicant històries humanes.

Cita a la Plaça Vella, una plaça de 10 (aquí es va descarregar per primer cop a la història el 3 de 10!) per fer un cafè. Un matí que amenaça pluja, però que en el moment que Elisabet Carnicé s’aproxima, el seu gran somriure, innat en ella, omple de llum i de simpatia la Plaça. Una forta abraçada de benvinguda per iniciar una entrevista que suposa una gran il·lusió per a mi, però també un repte carregat de responsabilitat, al tenir al davant una excel·lent companya i col·lega de professió. Una gran Donna10 amb una sensibilitat i qualitat humana i emocional excepcionals. Previsora i pendent de tot, fins a l’últim detall, l’acompanyen la faixa i mocadors castellers.

Donna10.- Presentadora, protagonista d’espots, reportera, speaker i dinamitzadora cultural, amb 33 anys, tens ja una dilatada experiència. A més, ets guionista, contacontes, monologuista en el xou Amb xocolata o sense? Elisabet, amb tantes facetes, com et definiries? Comunicadora, artista...?

Ui! No em sabria definir! Però va... Comunicadora vitalista! Gaudeixo explicant històries audiovisuals... Vides, persones, fets socials, arguments que valen la pena ser compartits. La imatge, una determinada música, una paraula dita des del cor... Tot aquest conjunt pot esdevenir molt potent, travessar ponts i fronteres.

La comunicació audiovisual engloba tot allò que m’apassiona i caracteritza. De fet, des de petita he estat molt xerraire i observadora...Tenim tant a expressar! Tinc una inquietud constant, des de sempre. Perseverant. Vull arribar a tot, no paro, els dies haurien de tenir 48 hores, però és que tot m’interessa. En tot moment estic pensant en projectes, en idees d’espectacles, en iniciatives solidàries. I és que, a més, no sé dir “NO” a res. Per a mi, aquest mot és adversitat, és negació.

La voluntat i la il·lusió són els dos pilars fonamentals que em sustenten per tirar-ho tot endavant. Diuen que sóc molt positiva, potser de vegades massa i tot —riu—. Malgrat que tingui moments menys optimistes, que com tothom també els tinc, el somriure i el positivisme formen part de mi. També em considero molt intuïtiva. Normalment encerto amb el que em transmet i m’inspira una persona o situació. M’hagués agradat estudiar Psicologia, cosa que no descarto!

Donna10.- Filla d’un dels millors pintors catalans, amb un estil molt personalitzat, que aconsegueix plasmar una fotografia dins el quadre, amb un assoliment impres- sionant de la realitat paisatgística. Tu has heretat aquest do artístic?

Del meu pare, Albert Carnicé, he heretat sobretot la sensibilitat per apreciar i estimar el nostre ric paisatge català, els colors, la llum, la delicadesa dels primers plans i la profunditat en potència de les perspectives. He après a tenir una nova mirada sobre el nostre entorn. També he heretat aquest esperit de superació i de lluita, de la consecució de cadascun dels projectes que ens plantegem en la vida.

Donna10.- Què t’uneix especialment a Terrassa?

Vinc de dos valents, dos emprenedors que van creuar els seus camins a Terrassa, per tant, podríem dir que aquí tinc part de la meva essència. La meva mare Mercè, i el meu pare, l’Albert sabadellenc de pro, que va deixar el Banc Sabadell per apostar i seguir el seu do i passió: La pintura. I entre pinzellada i pinzellada, va treure el nas per la ciutat veïna... I heus ací que l’atzar els va unir.

I com no! La tradició castellera de la ciutat. A Terrassa hi ha una important riquesa cultural que, en el cas dels castells, està magníficament representada pels Minyons i els Castellers de Terrassa, dels que mantinc grans records.

Donna10.- Què t’inspira o transmet el món casteller?

Al meu parer, cada diada castellera és una lliçó d’humanitat, una lliçó d’humanitat curulla de valors. És història que s’escriu a cada plaça, cada castell, amb la suor amarada de les camises i les mirades i somriures dels castellers. Són 8 anys seguint i compartint a través de la petita pantalla aquest món tan intens, i no paro d’aprendre, pas a pas, pis a pis.

Donna10.- La teva visió de les dones en el món casteller...

Són totes unes DONNES10!! En un món inicial i aparentment molt masculí, les dones són el pilar dels castells. I ho són amb totes les lletres. Dir que són D de marcant la Diferència. Des de la seva entrada els castells han estat més fins, lleugers, més alts i complets. Nenes, joves, mares i àvies, elles han permès millorar la tècnica i la psicologia en el si de les colles; O, d’or. Amb la dona, els castells viuen una segona època daurada; N, ni un pas enrere! El que fou una novetat els anys 80’s amb la introducció normalitzada de castelleres als Minyons de Terrassa, ara n’és arreu una realitat; I l’A, d’Amunt! I d’Aurora Batet, la punta de llança com a primera castellera i un llarg abecedari de castelleres que l’han succeït.

Les dones han aportat força, equilibri, valor, sensibilitat, i més seny i un sisè sentit. La dona els dóna sentit!!! Des de les que pugen, les presidentes, caps de colla, les que toquen la gralla, guarden bosses i espardenyes, les periodistes que narren i segueixen amb passió aquest món...A totes elles, gràcies i Salut!

Donna10.- Què destacaries especialment de tu?

Sóc molt de l’ara, el present, i de compartir. M’identifico amb un proverbi africà que diu: “Si vols arribar ràpid vés-hi sol. Però si vols arribar LLUNY, vés-hi acompanyat”. Junts, podem arribar més lluny, és ben clar. Així és un plaer ajudar també, iniciatives solidàries com la de VI PER VIDA, una associació que realitza tastos de vi català per recaptar fons per a l’estudi i eradicació de la metàstasi del càncer a l’IRB, com també ser part de l’equip de comunicació del Raid Formatiu i Solidari per a estudiants al desert del Marroc, l’UNIDESERT.

Maneres d’obrir i compartir la ment i el cor. I fer pinya! I és que malgrat que pugui semblar molt independent, no concep treballar i gaudir dels moments que et dóna la vida, sense gent, sense equip. Tinc la sort d’ envoltar-me de gent molt maca, transparent, amb la que emfatitzo i em trobo molt còmode i bé.

Donna10.- Quin seria el teu projecte, amb el que diries, ara sí, aquest és el meu?

Tirar endavant una productora cultural, un espai on reafirmar-nos, realitzar-nos, escoltar propostes i poder-les dur a terme. Perquè la cultura ens fa lliures, per molt que ens facin estrényer la faixa i, des de quilòmetres enllà, ens provoquin “fer llenya”... Aquest seria el projecte professional, i el personal, seguir fent passets petits per allargar i fruïr el camí plegats, anar-hi amb el cor i formar una família.

Donna10.- Parlant de vins... Terrassa, a més de la seva riquesa cultural i castellera, és també un important bressol de la cultura dels vins, darrerament molt posicionada en fer-ne la promoció i difusió que es mereix. Ets entesa en vins?

Entusiasta del món del vi, i encara més d’ençà de la participació a la campanya de la DO Penedès i les Fires del Vi Ecològic, on coneixent de primera mà els cellers, la manera de fer i viure el vi de la gran gent que hi ha al darrera (des del cep amb els viticultors, passant pels enòlegs fins als sumillers servint-lo en copa), te n’adones que som un país de vins esplèndid. Que el vi també és cultura i patrimoni i que l’hem de preservar i al celler català, encoratjar! Salut!

Donna10.- El teu somni?

Sóc molt somia truites, tot el dia estic somniant! jajaja. El meu somni és ser feliç amb el que faig i no perdre mai la il·lusió per a assolir nous reptes.

--

Faig meves unes belles paraules de l’Eli, que considero reflecteixen molt bé la seva professió, el seu sentiment envers l’art del seu pare i la seva marcada sensibilitat: “Els castells són un art efímer, un gaudir pels sentits. Paisatges humans en escenaris canviants, amb un volum i perspectiva que els dota d’una magnífica dimensió, provocant l’admiració total [...]. Un quadre que es pinta i despinta amb un pinzell amarat de suor, tradició i emocions compartides. Seguim pintant castells a l’aire!”.

La meva admiració per Elisabet Carnicé és ara, encara més profunda. El seu somriure característic i espontani, la seva mirada plena d’empatia, de vida, il·lusió, entusiasme i força no són més que l’atractiu reflex d’una dona entranyable, encantadora, humil, emprenedora i admirablement creativa i creadora.

--

Text: Esther Notario. Foto: Martí Có.

Article original publicat a Donna10-Desembre 2014. connecTerrassa publica tots els continguts periodístics d'aquesta publicació mensual, fruit de l'acord de col·laboració al qual vam arribar el novembre de 2014.