"Com ha de ser la persona que contractem? De confiança", per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

OPINIÓ | Quan contractem una persona analitzem una sèrie de requisits professionals. Ens interessen l’eficiència (productivitat) i l’eficàcia (fer-ho bé), i, en conseqüència, volem que aquelles persones que s’incorporin a la nostra empresa presentin unes mínimes credencials tècniques. Només cal que ens preguntem a nosaltres mateixos què ens agradaria d’un bon/d’una bona professional de la medicina, i el què ens agradaria és que sàpiga què es fa. No saber-ne el converteix en un o en una mal professional i, en canvi, saber-ne, en un bon o en una bona professional.

Per tant, per a una determinada professió, qualsevol empresa vol candidats aptes tècnicament per al lloc de treball. Però si reflexionem amb més en detall sobre aquesta afirmació i mirem què fa que una persona sigui un bon professional, veurem que la part tècnica és només una petita part. Per què? Perquè la tècnica evoluciona, el que feia que algú fos considerat un bon professional en un àmbit concret fa un cert temps ha evolucionat, i molt, en la majoria de professions. Com pot, doncs, algú evolucionar i ser sempre un bon professional? Sent bo tècnicament en un moment donat? Doncs la resposta és no. Aleshores veurem que hi ha altres dimensions que són realment el motor de formar-se de manera continuada, i que constitueixen la motivació que hi ha al darrere, i aquesta dimensió és voler ser algú de confiança. La confiança, voler que algú confiï en tu, és la clau.

Una persona de confiança intenta mostrar que és un bon professional, tècnicament. Perquè sap que sense un mínim de tècnica ningú hi confiarà. Aquesta seria la dimensió de l’habilitat. I és la que tots tenim molt clara, i és de mínims, però necessària. Sense ella, algú no pot pretendre ser una persona en qui es pugui confiar en un àmbit concret. Però calen més coses i, a més, les que calen són les realment importants, i les que troben a faltar els empresaris quan han contractat algú i s’han adonat que no hi poden confiar.

La primera és la integritat. La persona de confiança és integra. Té la capacitat i determinació de saber els seus límits, de comportar-se segons allò que sap que generarà un benefici cap a l’empresa i ella mateixa. Per posar el cas més extrem, no roba de manera deliberada a l’empresari ni directament ni indirectament. En tot cas, demana un augment de sou o parla obertament del seu descontentament, però no es cobra aquest “sou” de manera fraudulenta i d’amagat. Accepta les normes, i les comenta per a millorar-les, però en cap cas se les salta quan li convé i les fa complir sobre aquells amb qui pot exercir poder. També sap què li falta per a actualitzar-se i ser un bon professional, té al capacitat d’autoanàlisi, i de veure quins límits té, i com suplir-los. La millora personal la té clara i acostuma a exigir als altres de manera similar al que faria amb ella. La integritat és un valor que fa que la persona també millori com a professional. I la fa de confiança.

Finalment, la persona de confiança demostra interès genuí pels altres, sobretot, per aquells a qui mana, o amb qui comparteix objectiu. Així doncs, s’interessa pel projecte, per l’empresa en general, i té empatia de cara a veure com pot ser d’utilitat. Intenta no perjudicar, i menys encara perjudicar per a guanyar-hi només ella.

Quan un empresari contracta algú ha de mirar que aquella persona demostri interès a ser de confiança. I, de les tres dimensions, la tècnica és important, però en alguns casos es pot fins i tot donar marge perquè es pugui anar adquirint. Les altres dues, difícilment es poden aprendre tan ràpidament. Qui no és íntegre o empàtic no ho aprendrà tan fàcilment i, per tant, si s’ha de prioritzar, de les tres dimensions de ser de confiança, millor fixar-se en les dues darreres. Al capdavall, si algú no és bo tècnicament ni té ganes de ser-ho, no és ni íntegre ni empàtic.