El valor de la racionalitat en el món de l’empresa, per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

Una de les característiques de l’evolució humana és aprendre a utilitzar la racionalitat de manera el màxim de completa. Amb les teories econòmiques tenim l’home econòmic, una espècie humana simplificada que disposa d’una racionalitat il·limitada (sap el que vol, ara i sempre, i sap calcular les probabilitats associades a totes les possibilitats de decisió disponibles).

Com a contrapunt a aquesta racionalitat poc realista, van sortir aquells que defensaven que el que és important en la presa de decisions és l’emoció. Per tant, varen constatar que les persones quan actuem ho fem moltes vegades reaccionant a determinades emocions i no pel fet de seguir un procés de  racionalització elaborat.

Però, entendre que l’emoció explica molts comportaments humans no hauria de ser incompatible amb suggerir que hauríem d’aprendre a no actuar seguint-la sense passar pel sedàs de  la raó.  

I, és amb Herbert Simon, introduint el concepte de racionalitat limitada, quan integrem ambdós aspectes. Simon va  considerar que no es tractava de repudiar la racionalitat, sinó de considerar que el seu desenvolupament és necessari. I les emocions tenen la seva funció.

Un nen petit és tot emoció. Veu una màquina que neteja els carrers i tant aviat  s’espanta com la persegueix perquè li netegi les sabates. La part bonica és  que és feliç descobrint i s’emociona fent-ho, ara bé, el dia que s’enfada pot  fer coses que no li convenen, i li hem de fer entendre que endur-se per l’emoció a curt termini pot resultar contraproduent.

Ara apliquem-ho a un directiu. Qui no ha patit mai les conseqüències de tenir un cap que guiat per les emocions tan aviat està eufòric com li has de suportar la depressió més profunda? En definitiva, un cap que es comporta sense el control mínim de les emocions que el seu càrrec li hauria d’exigir (i nosaltres també, per cert). O que manipula les emocions d’aquells que dirigeix per perseguir els seus objectius.

Les escoles de negocis haurien d’entendre la direcció d’empreses com el foment de l’autoconeixement dels directius; per a ajudar-los a incrementar l’ús de la part de la ment que els faci ser conscients de les emocions. Ser empàtics, però alhora raonar les decisions i ajudar els altres en aquest raonament.

Però no ens enganyem. Funcionar guiats per les emocions ens passa a tots. Mirem, per exemple, com embargats per l’admiració hem entronitzat certs gestors considerant que eren brillants com estrelles. Els hem escoltat quan predicaven grandeses i els hem seguit embadalits en tertúlies de  tota mena. Després embargats per una ira furibunda, els hem repudiat i els hem considerat responsables de tots els mals.

El mecanisme de l’oblit ens ajuda, però moltes vegades ens fa oblidar allò que caldria recordar: els fets.

I ens hauríem de basar en ells per analitzar la idoneïtat d’un bon gestor. Entre tots, amb tanta emoció desbocada, de tant en tant ens passa per alt que la racionalitat té un valor que cal preservar i que ens ajudaria a tenir més criteri per valorar si algú ens interessa al capdavant de la gestió, per exemple d’aquesta crisi.

O potser serà com un nen petit que vol que la màquina de netejar carrers ens pentini la cabellera. I encara li riurem les gràcies com si tingués dos anys, enduts per l’emoció!