"La corrupció", per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

OPINIÓ | El problema de la corrupció és que té diverses intensitats. Reconeixem fàcilment la corrupció matussera i, en canvi, ens costa més notar aquella que és subtil i que s’amaga de manera sibil·lina en el comportament normalment acceptat en determinades professions. I això per què és així? Perquè és un atribut força negatiu i a ningú li agrada que li pengin l’etiqueta de corrupte. Però la realitat és que el comportament corrupte existeix i, a més, afecta tres bandes: el que actua, el que rep les males conseqüències de qui actua i aquell que s’ho mira fent veure que no l’afecta (normalment per por o desgana).

Per tal de destapar la corrupció en qui actua, cal vincular-la a conceptes més ‘positius’, com ho serien ‘influir’, ‘convèncer’ i ‘fer o demanar favors’. Algú que em pot dir que cap d’aquests conceptes és un problema, i encara menys, un problema de corrupció. Als que ho diuen els dono part de raó. Tots fem favors, tots influïm, o ens agradaria fer-ho, i tots procurem convèncer que els nostres arguments són els millors i cal fer-ne cas. Per tant, mirades així, aquests tres qüestions no són un mal en si mateix. Serien neutres. Però anirem veient que poden acabar sent un problema de corrupció, i cal identificar com i per què ho serien.

El problema comença quan intentem convèncer sense arguments o no tenint en compte els arguments dels altres. El problema continua quan influïm per a guanyar només nosaltres, sense cap sentit més enllà de l’egocentrisme. I el problema segueix quan fem favors, bàsicament perquè ens els tornin, a qui no els mereix rebre de cap de les maneres. Quan entrem en aquest joc, i actuem així, ens estem corrompent. Al darrere de cadascun d’aquests comportaments no hi ha cap mena de sentit de què és ser un bon professional. De fet, és del tot irrellevant ser-ho.

Un bon professional influeix, perquè en sap més. Convenç, perquè els seus arguments tenen més pes, i tenen sentit des d’un punt de vista més inclusiu, més complet. I, finalment, rep favors o els fa, basats en la professionalitat. Perquè entén que ha de fer una determinada tasca i considera que en sap. El cas és que, en moltes circumstàncies, la paraula ‘favor’ no seria ni la més adequada. La paraula adequada seria ‘encàrrec’. En les dues bandes hi ha un valor personal vinculat amb la professionalitat. Qui encarrega la feina, busca alguna persona que la faci bé, i qui la fa, la vol fer bé. Això implica que qui tria hauria de fer-ho perquè el professional té qualitat i credencials. Qui rep l’encàrrec només accepta si en sap i, si considera que no en sap prou, declina acceptar-lo.

Però la corrupció comença quan acceptem favors en comptes d’encàrrecs. Tristament, doncs, tots aquells favors que es fan i que rebem que no es basen en la professionalitat, sinó en alguna cosa fosca que no hi té res a veure, estan condemnats a morir, o el que és pitjor, a matar-nos lentament, sense ni ser-ne conscients. I no ens enganyem, un cop hem entrat en aquest joc som només bons jugant a aquest joc. Si en algun moment volem canviar ho tindrem magre. Les virtuts es couen a foc lent i requereixen, sobretot, hàbit i aprenentatge conscient, i que ens mogui quelcom més que un ego desmesurat. Per tant, tot allò que ens ha fet ser bons jugant a fer i rebre favors, a influir per interès propi i a convèncer posant el peu damunt del cap d’algú, ens ha fet bons i creïbles fent precisament això: sent corruptes. Quan les persones deixin de tenir por, el que faran és fer veure que no ens coneixen i alegrar-se molt clarament que ja no formem part del seu entorn professional. No tothom és valent per a denunciar comportaments d’aquest estil, corruptes, perquè en molts casos la por supera les ganes de canvi. Però, quan vencem la por o algú que no en tenia, ens ajudarà a canviar les coses i serem els primers a reconèixer que allò era corrupció, que no ens portava enlloc on volguéssim anar, ni hi estàvem anant amb les millors companyies.