"La felicitat i el reconeixement", per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

OPINIÓ | A les empreses de vegades tenim un enfoc una mica contraproduent per aconseguir la sostenibilitat social. Estem acostumats a relacionar qui treballa molt amb qui esbufega molt i mostra molt que s’esforça amb tota mena de comentaris, fent servir el llenguatge verbal i no verbal. Aquella persona a qui quan li demanes un cosa extra, sempre té alguna excusa relacionada amb “no tinc prou temps” o “vaig molt de bòlit”. Quan veiem algú així, en general pensem que treballa molt. Aleshores què ens passa? Doncs que moltes acaben no rebent mai les nostres peticions de feina extra o col·laboració en afers nous o urgents. Qui ho rep és aquell que ni es queixa ni té un no directe, sinó un “ho intento”. Així, acaba rebent més feina qui és queixa menys i no qui realment té més hores disponibles. Això ens passa a tots. Sempre acabem defugint del clàssic rondinaire, i ho fem per dos motius principalment. El primer, perquè ens resulta incòmode. Ens agrada més la conversa assertiva. I com a segona raó, segurament acabem donant certes credencials a qui rondina i esbufega, és a dir, ens creiem fàcilment que pot tenir raó.

Però és que això va lligat a d’altres aspectes relacionats amb fer la feina de la manera adequada. En general caldria adonar-nos de quin tipus d’actituds i comportaments són més adequats de cara a la feina. No tots estem de bon humor en tot moment, i tampoc cal demostrar alegria de manera exagerada, però potser és positiu tenir una certa calma i bona predisposició en el tracte. Però més enllà d’això, és important entendre que quan cal decidir com donar reconeixement a  les persones, moltes vegades acabem mesurant l’esforç amb un indicador incorrecte, que és la visualització del cansament. Veiem una persona que fa visible el seu cansament i automàticament pensem que s’ha esforçat molt. Però el pitjor no és això, perquè potser si que algú cansat s’ha esforçat. El problema és el contrari, inconscientment, quan veiem algú content pensem que perd el temps i que no és productiu. De fet sembla que algú que treballi content ja cobra sentint alegria i no li caldria percebre un sou. No valorem el seu esforç per mostrar aquesta alegria o per contagiar-la, pensem que l’alegria és espontània.

Ens xoca massa que algú pugui treballar content i sense fer cara d’haver pujat un cim. Però la realitat és que si fóssim una mica més conscients, i valoréssim allò que és i no tant allò que sembla, podríem ser molt més justos i mostrar reconeixement a aquelles persones productives en majúscules, és a dir, treballant i sent felices. Una persona que és feliç i alhora aprofita el temps, gaudeix del què fa i contagia als altres, és molt millor que algú que fa tot el dia cara de cansat. Perquè aquesta persona, no només té bons resultats, sinó que ajuda a continuar-los sostenint a llarg termini, i amb un extra, que és ajudar a que els altres també els tinguin. Sempre, això si, desprendre felicitat fent bé la feina. En cap cas sense fer-la bé. Perquè qui és un mal professional i alhora feliç, en realitat més que feliç és beneit. És una felicitat que incorpora també fer allò que tenim encomanat de la millor manera possible i com a bons professionals. Al capdavall, si volem creure’ns que a la feina s’hi va a aconseguir una realització personal, ens hauríem d’acostumar a lligar esforç també amb alegria. Hauríem de reconèixer i remunerar més i millor a qui fa la feina desprenent un nivell més alt de felicitat. Aquell que ha aconseguit que la feina el faci feliç vol dir que té un mèrit addicional. Potser no li ha sigut sempre fàcil. Potser s’esforça d’altres maneres per arribar a mostrar que val la  pena treballar a la nostra empresa. Vol dir que ha aconseguit trobar sentit a allò que fa per ell i també pels altres. És una persona que promou un bon clima, desprèn empatia, ajuda a qui ho necessita i, en definitiva, també escoltarà als nostres clients i els farà sentir ben tractats per l’organització. 

Get a Partner