Mercè Arànega: "El Principal vam inaugurar-lo amb 'Una vella, coneguda olor', de Sergi Belbel, que també és de Terrassa"

ENTREVISTA | Hem pogut gaudir recentment de la seva interpretació al Teatre Principal, el passat diumenge 25 de gener, amb l’obra L’alè de la vida. Amb una llarga trajectòria en el món del teatre, la televisió i el cinema, Mercè Arànega té diversos premis i reconeixements, com el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, per “Rosita, please”, així com el mateix en la categoria de teatre amb el seu paper en “Mort de dama”, amb el que també va obtenir el Premi Butaca a la millor actriu. Ara, nominada pel Premi Gaudí de Cinema.

Entre assaig de L’alè de la vida i posada en escena d’El somni d’una nit d’estiu, en un dels molts dies que ha estat en cartellera, ens trobem en el magnífic vestíbul de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, envoltats de la presència i màgia de Shakespeare. Puntualíssima a la cita, s’acosta Mercè amb aquesta energia i proximitat que la caracteritza. 

Esther Notario (Donna10).- Santcugatenca i nascuda a l’Argentina. 

Mercè Arànega.- En realitat, no sóc de Sant Cugat, visc a La Floresta des de fa 20 anys. Sóc argentina, de pares exiliats. La meva mare em va tenir quan tenia 45 anys, ara ja hagués fet 100 anys. A la guerra van matar el seu primer marit, després es va casar amb el meu pare. 

Donna10.- Llavors els teus pares van viure tota l’època convulsa de la República i la Guerra Civil... 

M.A..- Tot. El meu pare, republicà, va lluitar amb el bàndol republicà i quan va acabar la guerra el van empresonar, després el van tancar a Jaca en un camp de concentració, va passar a França, on va estar amb la resistència i allà el van enganxar els alemanys que el tancaren tres anys en un camp de concentració alemany. Com molta gent, van començar la guerra el 1936 i la van acabar el 1945. Va conèixer la meva mare el 1947, van tornar a França i d’allà a l’Argentina, on tenien família exiliada també. La meva mare va tenir el meu germà amb 43 anys, dos anys després vaig néixer jo i quan vaig fer 10, vam tornar a Espanya. 

Donna10.- Un caràcter i experiència lluitadors els dels teus pares, però és que a més, la teva mare va estar una dona molt liberal i avançada en el seu temps. Han influït en tu? Se’t veu una dona lluitadora, amb molta força i empenta... 

M.A..- Hahaha gràcies! Sí, la veritat és que per sort tinc molta energia -riu-. Bé, per una banda hi ha aquests ideals dels meus pares, però crec que després ja hi és i queda el caràcter de cadascú. Efectivament, la meva mare es va casar pel civil la primera vegada i va avortar també, abans de la guerra, que llavors era legal a Catalunya. Amb la meva mare sempre ho dèiem. Jo tenia una mare molt més liberal que les mares de les meves amigues, que en ser més joves, havien crescut i s’ha viuen educat enmig de la repressió franquista, prohibitiva totalment i catòlica. En canvi, les seves àvies eren, com la meva mare, les que tenien idees més lliberals. La meva mare va celebrar la República al carrer.

Donna10.- Ser actriu, interpretar, més una passió que una professió...? 

M.A..- Moltes vegades em pregunten si és la meva vida. No, no, la meva vida seria molt trist que només fos el teatre. M’agrada molt, gaudeixo molt i crec que és tota una sort els que podem fer de la nostra professió una passió. Però el món és ple de coses interessants. 

Donna10.- Sempre has fet teatre? Quan vas començar? 

M.A..- Fent teatre aficionat a Badalona, amb 19 anys, al Cercle Catòlic. Després vaig anar a l’Institut del Teatre, arrel del qual vaig començar a professionalitzar-me. 

Donna10.- I a iniciar una carrera estenssísima. 

M.A..- Home, llarga, perquè també són molts anys! -riu. Vaig debutar l’any 1979. 

Donna10.- Si no haguessis estat actriu, què t’hagués agradat ser? 

M.A..- Advocada. Sempre ho deia. Sempre m’ha cridat l’atenció i he pensat que tenim una cosa en comú els advocats i els actors: guanya el que menteix millor. No es tracta de tenir la raó o la veritat, sinó de fer-la creure als altres, evidentment no sempre, però sí en moltes ocasions. 

Donna10.- Has treballat en tots els medis. Teatre, televisió, cinema... En quin et trobes més a gust, més còmode? 

M.A..- El que he fet més, teatre i televisió. Però no hi trobo grans diferències substancials. N’hi ha, en maneres de treballar. En el teatre assages molt més, profunditzes més en els personatges, també al cinema, però d’altra banda la televisió també té la immediatesa, la frescor... Al teatre has de preparar la feina tenint en compte que després has de repetir cada dia i haurà de semblar que és com la primera vegada. En els mitjans audiovisuals realment és la primera vegada, el que comporta que sigui més fàcil que surti natural. 

Donna10.- I quin gènere (còmic, dramàtic...) o tipus de personatge t’agrada més interpretar? 

M.A..- No, no, no tinc unes preferències. Així com tampoc sóc gens mitòmana. 

Donna10.- Com veus Catalunya i Espanya en l’àmbit cultural? 

M.A..- Què vols que et digui? Està fatal. Molt indignada. És un dels sectors més tocats per la crisi. I ara, l’altre dia ho sentia, nosaltres patim el 21% de l’IVA, i el sector del porno en canvi només el 4%. Ja ho vam dir llavors, sortirem a escena i enmig de la funció ens abaixarem les calces i els pantalons, mai millor dit, i ensenyarem el cul. Així llavors serà porno, el 4%. És impressionant i tristament indignant, voler posar obstacles i frenar la cultura en general, que tant enriqueix la gent. 

Donna10.- Aquesta no era la primera, ni la segona vegada que venies a Terrassa, al Teatre Principal. Com et sents aquí? Com la veus culturalment? 

M.A..- Sí! Ja he vingut en altres ocasions. A més, al Principal vam inaugurar-ho amb “Una vella, coneguda olor”, de Sergi Belbel, que també és de Terrassa. No conec molt la ciutat, però he de destacar que la labor que està fent en Pep Pla és fantàstica, està omplint molt el teatre, apostant també per projectes i obres més de risc, convertint Terrassa en tot un centre i referent cultural i teatral, gràcies també a l’Alcalde que teniu, que quan l’he conegut ara recentment en la presentació de la nova programació em va semblar “collonut”, genial, molt coherent, amb un tracte tan proper, i amb la joventut i idees noves, que aporta al càrrec. S’està fent bona feina a Terrassa. 

Donna10.- Just finalitzada “Somni d’una nit d’estiu” al TNC i ara “L’alè de la vida” Fins, en el Teatre Principal. No et queda temps de descans entre treball i treball... Ja et dóna temps a habituar-te al nou registre?! 

M.A..- Estem acostumats, és la nostra feina. En realitat, en aquesta ocasió, convisc amb tots dos personatges pràcticament alhora, perquè en el mateix dia faig assaig d’una i hores després em poso en escena amb “Somni...”. Passo d’un personatge shakesperià, molt versallès, la Titania, amb els seus registres tan propis i una gran perruca i molt maquillatge, a un personatge més real i actual. 

Donna10.- Aquesta que protagonitzes ara és una història de dones. Reflexa fidelment la vida i llums i ombres de dones en la realitat en la mateixa situació? I amb un cert to d’humor i comicitat. 

M.A..- És una obra anglesa, del David Hare, i només són dues dones parlant. És molt una obra de text, de parlar envers la vida. Es reflexa aquest tipus de situacions, però sobretot tenint en compte que el meu personatge, molt irònic, ha estat amant durant 25 anys! del marit de l’altre personatge, qui em visita per parlar i acabar de donar “carpetazo” a aquesta situació que com és d’imaginar, resulta incòmode. Hi ha comicitat, però d’alta comèdia anglesa. 

Donna10.- Com és el teu dia a dia, fóra de la feina? Quines altres grans aficions tens? 

M.A..- M’agrada molt fer punt, mandales, tinc un jardí molt gran, amb arbres i tot, que me’l faig i mantinc tot jo. Com la meva feina és molt d’estudiar, llegir, m’agrada molt fer coses manuals, i la lectura. El món és ple de coses interessants, per no avorrir-te. 

Donna10.- Alguna anècdota divertida... 

M.A..- Me n’han passat moltes... En una ocasió, al començament, feia vodevil per pobles, feia un fred... i anàvem vestides amb biquini. Entre escena i escena ens posàvem un abric enorme. Vaig sortir a escena amb l’abric, no me'n vaig adonar. O un altre en què feia “Un lloc entre els morts”, al Teatre Romea, en la que portava una perruca gran i en una escena que fèiem veure que anàvem en una góndola, en Ricard Sierra em va enganxar la perruca amb el rem. Imagina’t, jo em vaig quedar nua de cap, amb les vendes i tot allò que et posen sota la perruca. Em vaig sentir com despullada en escena. 

--

NOTA: Contingut publicat a Donna10 febrer 2015. Els continguts de Donna10 es publiquen a connecTerrassa fruit d'aquest acord de col·laboració.