Sébastien Fabre (Sevan): «Córrer és l'esport amb més impacte anatòmic»

ENTREVISTA | Moda o tendència? O, moda i tendència? Sigui com sigui, córrer (el «running») s’ha convertit en un esport de masses, molt popular, que ha tingut un creixement important des del començament de la crisi.

La major disponibilitat de temps, junt al fàcil accés a la seva pràctica, la poca necessitat d’infraestructures i la poca inversió que es precisa ha fet que córrer sigui un dels esports més populars que hi ha en l’actualitat.

N’hem parlat amb en Sébastien Fabre, fisioterapeuta de Sevan Centre Salut (Plaça del Progrés, 19). Com ens afecta físicament aquest esport? Quines lesions provoca? Com prevenir-les?...

Córrer és un esport que té practicants de totes les edats. «Ens trobem a gent gran que no ha fet mai gaire exercici i, de sobte, comença a entrenar-se per a fer mitges maratons i, fins i tot, maratons senceres», ens recorda Fabre. I, afegeix que «és un esport que dóna molts resultats visibles amb poc temps, tant en musculatura, com en pèrdua de pes...». Això si, sentencia que «és el pitjor esport a nivell anatòmic». I, ens explica el per què.

L’exercici que fem amb aquest esport provoca un impacte continu sobre el nostre cos que pot afectar a moltes parts, com els genolls, els turmells, els malucs, la columna lumbar... Causa lesions que, per una banda, poden ser de cop, és a dir, traumàtiques, però que en una gran majoria són provocades pel fet de ser un esport de desgast. És per això, que, tal i com ens recorda Fabre, «és bo entrar-hi progressivament».

Al ser un esport de resistència, el problema físic acostuma a venir pel desgast continu que pateixen diverses parts del cos.

Quins professionals poden entrar en el món de la salut de les persones aficionades a córrer? Tal i com ens recorda Fabre, «el corredor pot precisar dels serveis de diversos professionals com el fisioterapeuta, el podòleg i el dietista. I, en esferes més professionals, fins i tot pot entrar-hi algun tipus d’entrenament psicoemocional per a ajudar a gestionar els entrenaments, la relació familiar...», degut a la gran afició que algunes persones agafen a aquest esport, que els pot arribar a afectar a la vida quotidiana.

El paper del fisioterapeuta és constant en la vida del corredor. És important abans, durant i després de les grans curses, en el fons, «el físio és l’aliat del ‘runner’», tal i com em recorda en Sébastien Fabre.

I, acaba amb una recomanació: «la distància recomanable com a límit per a corredors amateurs pot rondar els 10 Km/dia, tres dies a la setmana. És important trobar la frontera entre els límits del què és saludable i l’excés que ens pot comportar problemes de salut. I, si el què fem són maratons, posa com a límit recomanable 2-3 maratons a l’any com a màxim».