"De la teoria a la pràctica: el camí cap al desconegut", per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

OPINIÓ | La professió d’empresari és una professió pràctica, que té estudis recomanats però no reglats, ni pràctiques obligatòries. Tots ho podem intentar, i tots podem tenir èxit o fracassar en aquest intent. Es distingeix d’altres professions pràctiques en això, i que no és senzill valorar qui és un bon empresari i qui no ho és. De fet, un empresari sempre es pot considerar “en construcció”, és una professió on cadascú evoluciona, i no té un èxit garantit per sempre.

Per tal de comparar-la amb altres professions pràctiques, prenem el cas d’un metge, que també és una professió amb cert risc. Per tal de ser considerat un bon metge, a part de superar la carrera, cal haver exercit i fer-ho bé. En el cas d’un metge, fer-ho bé vol dir tenir certs resultats, que en la seva professió estarien relacionats amb aconseguir el benestar dels pacients: curar-los o millorar la seva qualitat de vida. A més tots nosaltres podem posar-nos d’acord en el fet que què significa considerar que un metge sigui bo o no en l’exercici de la medicina. Hi ha professions en què és relativament senzill valorar els professionals que les practiquen.

Però en direcció d’empreses això no és tan evident. Podem trobar-nos empresaris que han estat considerats referents i exemplars, fins i tot han representat organitzacions corporatives d’empresaris, i que després ha resultat que eren un autèntic desastre. I, ningú ho havia pronosticat, és a dir, la diagnosi no havia estat encertada. Bé, potser si ho haguéssim preguntat a les persones adequades (algun treballador, per exemple) sí que haguéssim pogut detectar que les coses no giraven rodones, i ho hauríem sabut a temps. Però, el cert és que molts empresaris poden passar per ser uns autèntics cracs, i al final resultar ser un bluf en tota regla.

I, per què passa això? Doncs, per dos motius principalment:

El primer és que no hi ha un acord tan clar en la definició de “fer-ho bé” per al cas d’aquesta professió. I ho complica el fet que compta més el llarg termini que el curt termini, cosa que complica les coses, donat que allò que ara sembla dolent potser sigui bo a la llarga, i a la inversa, allò que sembla bo a curt termini pot resultar desastrós quan passa el temps.

En segon lloc, perquè de la teoria a la pràctica hi ha un abisme, i molts empresaris teòrics poden semblar que prediquen el que practiquen, i no fer-ho mai o fer- ho ben poc, i ningú se n’adona fins que passa un cert temps. Un metge ha de passar de la teoria a la pràctica sempre. Haver estat bon metge en el passat, no estar al dia amb les noves tendències, et deixa obsolet. Mentre que un empresari hagi tingut un cert èxit en el passat pot ser considerat bon empresari actualment sense que els seus encerts s’hagin actualitzat de la mateixa manera.

Ningú confiarà en un metge que no practiqui, mentre que molts escolten les teories d’un empresari que ha tingut èxit en el passat encara que actualment no exerceixi.

L’èxit, en el cas d’un bon empresari, incorpora la voluntat de ser-ho, i de continuar-ho sent, trobant sentit a la professió.

Un èxit que incorpora moltes dimensions: resultats econòmics i la construcció d’una empresa que aporti valor a clients i treballadors. Un bon empresari és aquell que és valent i assumeix el risc de la pràctica sempre, encara que no li calgui perquè l’èxit passat ja l’avali.

Que sigui difícil distingir els bons empresaris d’aquells que no ho són pot portar a considerar com a bons els empresaris que no ho són. Però encara és més freqüent que passi a la inversa, que passin desapercebudes persones que porten iniciatives empresarials endavant i no acabin tenint cap prestigi ni reconeixement social. Ho fan perquè hi creuen. I tot i fer-ho el millor possible poden acabar fracassant. Per tant, la valentia cal complementar-la amb la humilitat. La valentia per assumir riscos i la humilitat per acceptar els resultats incerts.

--

Natàlia Cugueró, sòcia de Get a Partner