"El procediment extrajudicial per reclamar al banc els interessos cobrats de més per l’efecte de clàusules terra" [LeX-it Advocats]

OPINIÓ | Aquest 2017 ha començat amb una urgència pel govern espanyol, i segur que ha estat per alguns una feina ben incòmoda. I tot perquè el passat 21 de desembre, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va resoldre finalment les qüestions prejudicials que diversos òrgans judicials espanyols li havien plantejat arran de la polèmica sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013 i que mantenia multitud de plets aturats pendents de ser resolts.

Recordem que aquella sentència de 2013 del Suprem va establir la nul·litat de les denominades “clàusules terra”, però acordant que els efectes d’aquesta nul·litat no podien retrotreu-re’s al moment de la signatura del contracte (amb obligació pel banc de retornar totes les quantitats cobrades de més) sinó que s’havien de cenyir exclusivament a la data de declaració de nul·litat, és a dir la de la sentència (el 9 de maig de 2013). El fonament d’aquest raonament era molt qüestionable, donat que s’al·legava un concepte nou en dret: el risc de trastorns econòmics greus (per la banca evidentment).

Doncs bé, aquest pronunciament fou molt i molt qüestionat per alguns jutges d’instància que consideraven que contravenia el previst a l’article 1.303 del Codi Civil i també el propi sentit de la Directiva europea 93/13/CEE de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors. És per això que algunes d’aquestes veus judicials valentes es van alçar (qüestionant al Tribunal Suprem espanyol) i van demanar ajuda al tribunal europeu perquè es pronunciés sobre la conformitat d’aquest innovador pronunciament de l’alt tribunal amb la normativa comunitària en matèria de protecció de consumidors.

I finalment, uns dies abans de Nadal, el tribunal europeu va pronunciar-se a favor del què era de preveure, que les clàusules terra nul·les havien de tenir-se per no posades i per tant, el pronunciament de limitar la retroactivitat al 9 de maig de 2013 no era conforme amb la interpretació de la directiva comunitària. Conclusió: els bancs haurien de retornar totes les quantitats cobrades de més dels contractes de préstec amb clàusules terra nul·les.

I davant d’aquest cop de garrot monumental a la banca, i a la gran quantitat de consumidors afectats per clàusules terra (encara que no totes elles nul·les, això cal determinar-se cas per cas), el govern s’ha hagut d’arremangar i entendre’s amb els partits de l’oposició per poder tirar endavant un real decret que regulés la manera com es podrà reclamar  l’efecte retroactiu de la clàusula terra nul·la sense haver de recórrer als tribunals.

El Real decret va publicar-se el dissabte 21 de gener de 2017 i a grans trets pot resumir-se així:

1) Preveu l’establiment d’una via extrajudicial per facilitar la devolució de les quantitats indegudament pagades pels consumidors a les entitats de crèdit en aplicació de les denominades clàusules terra contingudes en contractes de préstec o crèdit garantits amb hipoteca immobiliària.

2) Aquesta via només s’aplica si el prestatari és un consumidor, entenent-se per tal qualsevol persona física que reuneixi els requisits de l’article 3 de la Llei general per la defensa dels consumidors i usuaris, és a dir, les persones físiques que actuïn amb un propòsit aliè a la seva activitat comercial, empresarial, ofici o professió. S’exclouen per tant les empreses o les persones físiques que vagin contractar dins del marc de la seva activitat (aquests no és que no puguin reclamar, és que aquesta no és la seva via).

3) S’entén per clàusula terra aquella estipulació que limiti a la baixa la variabilitat del tipus d’interès variable del contracte de préstec.

4) El procediment de reclamació prèvia, que és voluntari pel consumidor, preveu:

a. Que les entitats de crèdit disposen d’un mes per implantar un sistema de reclamació prèvia a la interposició de demandes judicials que tindrà per objecte atendre les peticions rebudes dels consumidors en aquesta matèria (han de garantir que aquest sistema sigui conegut pels consumidors afectats encara que no és necessari que el notifiquin personalment a cada un). 

b. Un cop rebuda la reclamació, l’entitat de crèdit haurà d’efectuar un càlcul de la quantitat a retornar i informar-la al consumidor especificant-ne els interessos. També pot ser que l’entitat consideri que no és procedent la reclamació i així ho notifiqui al reclamant. Llavors haurà conclòs aquesta fase extrajudicial.

c. El consumidor podrà acceptar o rebutjar el càlcul, i en cas d’acceptar acordarà amb l’entitat la forma com es retornaran els diners.

d. El termini màxim per arribar a un acord les parts és de tres mesos a comptar des de la presentació de la reclamació.

5) En relació a les costes processals pels casos de desacord amb interposició posterior de la corresponent demanda judicial, l’entitat de crèdit només podrà  ser condemnada en costes si s’obtingués una sentència amb un pronunciament més favorable que l’oferta rebuda de l’entitat en fase extrajudicial. Si el consumidor no hagués optat pel procediment de reclamació prèvia instant directament la demanda judicial, aleshores si l’entitat de crèdit assentís total o parcialment a la demanda abans de contestar-la (amb consignació de la quantitat reconeguda) no podrà ser condemnada en costes a no ser que el pronunciament judicial resultés més favorable pel consumidor que la quantitat consignada.

6) Pel que fa a l’impacte de les quantitats retornades en l’IRPF el real decret preveu:

a. No s’integraran la base imposable

b. Si en exercicis anteriors van formar part de la base de la deducció per inversió en habitatge habitual o de deduccions establertes per la Comunitat Autònoma, es perdrà el dret a practicar aquesta deducció. Caldrà sumar a la quota líquida estatal i autonòmica meritada en l’exercici en què s’hagi arribat a l’acord amb l’entitat de crèdit, exclusivament les quantitats indegudament deduïdes en els exercicis respecte als que no hagués prescrit el dret de l’Administració a reclamar el deute tributari, sense incloure interessos de demora. No caldrà fer aquesta operació si l’acord conclòs amb l’entitat s’orienta a minorar el principal del préstec.

c. Si en exercicis anteriors van formar part de despesa deduïble, es perdrà aquesta consideració, havent-se de practicar una autoliquidació complementària corresponent als exercicis no prescrits, sense cap sanció ni interessos de demora, ni cap recàrrec, dins del termini comprès entre la conclusió de l’acord i la finalització del següent termini de presentació d’autoliquidació d’aquest impost.

Encara que el real decret concreta bé el procediment extrajudicial és ben permissiu amb la voluntat de les entitats de crèdit en el sentit que no els imposa obligacions directes, més enllà d’haver de recepcionar les peticions en matèria de clàusules terra que rebin dels seus clients. No les obliga a retornar cap quantitat, els deixa marge per decidir si la reclamació és o no procedent, i finalment beneficia fiscalment aquells consumidors que havent-se deduït els pagaments efectuats d’hipoteca en la renda, optin per renunciar al retorn dinerari en favor de l’amortització de capital pendent. Per tant, és obvi que aquesta serà la opció de molts afectats. També està per veure si aquesta opció s’utilitzarà com una imposició per part de la banca per forçar els acords extrajudicials.

La conclusió és que haurem de veure els comportaments que adopten les diverses entitats davant les reclamacions per valorar l’eficàcia d’aquesta nova regulació. Seria una llàstima que no aprofitessin l’oportunitat i obliguessin als seus clients a pledejar.

Val a dir que a dia d’avui, gairebé una setmana després de la publicació del real decret, les principals entitats encara no n’han fet cap publicitat als seus webs, essent l’assumpte tan rellevant i amb l’impacte mediàtic que ha tingut, no deixa de resultar sorprenent aquesta absoluta omissió del tema, amb un "estem treballant en el nou sistema de reclamació" seria suficient, però no, la banca quan no guanya no espavila, recordo un professor que vaig tenir fa anys que sempre deia que els bancs són entitats "Sense Ànima", en referència al significat de les sigles S.A. de les seves denominacions socials. Doncs això.