"L'imprescindible exercici de la discrecionalitat", per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

OPINIÓ | L'activitat principal del directiu és prendre decisions. I quan es prenen decisions cal tenir molt clar que no es tracta només de triar entre les opcions disponibles, sinó d’assumir tant les conseqüències esperades com, encara més important, les desconegudes.

Si dirigir fos automàtic, faríem bé de no contractar directius. Per fer coses automàtiques no calen les persones, i de fet pot ser que fins i tot les persones facin que els processos acabin sent menys eficaços.

Però com que dirigir no és automàtic, i les conseqüències de les decisions, en la gran majoria dels casos, són imprevisibles, cal optar per persones que afrontin aquesta responsabilitat de dirigir amb totes les seves conseqüències.

I què vol dir ser un directiu responsable? Doncs, en primer lloc, acceptar totes les conseqüències de les decisions preses (tant si es preveia que passarien com si no) i, en segon lloc, assumir que cal entrenar la pròpia subjectivitat, que és irrenunciable.

Per al primer aspecte de la responsabilitat, cal fer-se càrrec que totes les decisions tenen conseqüències desitjades i d’altres no desitjades. Per tant, un bon directiu assumeix la responsabilitat en ambdós casos. Actua sempre com si ho hagués triat tot, i no en fos aliè.

Per al segon aspecte, cal entendre que els directius existeixen i calen perquè la feina que fan no és automàtica ni es pot automatitzar. El valor d’un directiu el dóna aquesta faceta de subjectivitat, que permet distingir entre un bon directiu i un mal directiu. I això fa que els que dirigeixen hagin d’actuar entrenant aquesta faceta de la responsabilitat que comporta el fet que els seus actes són subjectius i irremeiablement discrecionals.

I dic entrenar, que no minimitzar, aquest ús de la discrecionalitat. Decidir implica assumir riscos, prendre camins incerts i, sobretot, acceptar que les decisions afecten terceres persones i que cal ser subjectiu a l’hora de prendre-les i a l’hora d’explicar als afectats les decisions i les seves conseqüències, esperades o no.

Hi ha directius que accepten la seva responsabilitat de manera parcial, sense entendre tota la dimensió dels seus actes i les seves decisions. Comprenen que cal admetre les conseqüències de les decisions, però no accepten que és necessari entrenar la discrecionalitat. De fet, dediquen molts esforços a minimitzar aquesta discrecionalitat, automatitzant tant com poden els processos de decisió per tal que el procés ja justifiqui la decisió mateixa. Assumeixen que decidir té riscos i cal triar, però no que dirigir és aplicar la subjectivitat.

Aquesta acceptació parcial pot ser deguda a la confusió entre subjectivitat i arbitrarietat, que els fa concentrar massa a construir processos aparentment objectius que els emparin quan justifiquen als afectats les seves decisions i les conseqüències que han d’assumir.

Però quan els directius s’enfoquen a minimitzar la discrecionalitat perden un temps preciós que podrien utilitzar a entrenar-la. No accepten que dirigir és un art i s’entossudeixen a tecnificar el procés de decisió.

En canvi, els directius plens són conscients que per ser un bon directiu s’ha de voler ser discrecional i se n’ha de fomentar la pràctica, fent l’esforç de plantejar a cadascun dels afectats les seves decisions i per què les han pres. I fer-ho basant-se en fets, tot aportant la seva pròpia visió. Escoltar i fer-se escoltar, i en aquest ordre.

Són directius que trien entre opcions, amb el suport de les tècniques disponibles, però essent subjectius. En comptes d’evitar la discrecionalitat, l’entrenen, i assumeixen les decisions juntament amb tot allò subjectiu que inclouen. Expliquen als afectats el perquè de la seva decisió i les conseqüències, sense amagar-se en un procés estàndard que ni existeix ni sembla que sigui desitjable que existeixi. Cadascú mereix una decisió a mida i ser un bon directiu és saber-ho i practicar-ho.

--

Natàlia Cugueró, sòcia de Get a Partner